Ópera y Teatro musical

Urfassung. Ópera romántica en vídeo/DVD (II)

Josep Mª. Rota
jueves, 9 de diciembre de 2010
0,0010683 OTTO NICOLAI

Die lustigen Weiber von Windsor

Cor i Orquestra simfònica de la Ràdio de Baviera. Rafael Kubelik (director); Franco Enríquez (direcció d’escena), Franco Enríquez i Gerhard Reutter (adaptació televisiva). Coproducció DECCA, BR, ZDF. 1977. Karl Ridderbusch (Sir John Falstaff), Wolfgang Brendel (Herr Fluth), Alexander Malta (Herr Reich), Helen Donath (Frau Fluth), Trudeliese Schmidt (Frau Reich), Lilian Sukis (Anna Reich), Claes A. Ahnsjö (Fenton), Heinz Zednik (Junker Spärlich), Alfred Sramek (Dr. Cajus).

Aquí també es torna a donar el cas: la versió discogràfica DECCA no era més que la banda sonora de la pel.lícula (la caràtula del doble CD porta una foto de la filmació) enregistrada al Bavaria Atelier. L’escenografia representa el corral o pati de cases on era costum representar les obres de teatre a l’època (Shakespeare, Lope de Vega, Calderón, etc). La taverna i els interiors de les cases de Windsor estan reproduïts amb tota mena de detalls. El suposat apuntador de l’obra fa de narrador (els diàlegs estan suprimits). En la banda sonora, Ridderbusch havia de competir amb Frick (Heger, EMI) i Moll (Klee, DGG, Berlin classics); vist en escena, és un Falstaff insuperable; el mateix es pot dir de les astutes Donath i Schmidt, dels enamorats Ahnsjö i Sukis, del gelós Brendel, de l’autoritari Malta i dels ridículs Zednik i Sramek. Un gran tribut a l’òpera comico-fantàstica de Nicolai.

En DVD hi ha la película en blanc i negre (DEFA-DDR, 1950) amb les veus de Rita Streich i Martha Mödl; es tracta d’una adaptació cinematogràfica que inclou una selecció de fragments musicals.

PETER CORNELIUS

Der Barbier von Bagdad

Cor de la Ràdio de Baviera, Orquestra de la Ràdio de Munic, Heinrich Hollreiser (director), Helga Pinow (vestuari), Gerd Krauss (decorats i il•lustracions), Herbert Junkers (director artístic). Coproducció ZDF i BR, 1974. Sylvia Geszty (Margiana), Trudeliese Schmidt (Bostana), Karl Ridderbusch (Abul Hassan Ali ebn Bekar), Adalbert Krauss (Nureddin), Gerhard Unger (Baba Mustapha), Bernd Weikl (Der Kalif).

Aquí també: la versió discogràfica no és més que la banda sonora de la filmació. Enregistrat per Ariola-Eurodisc, es distribueix encara en un doble CD RCA-BMG (l’altra versió discogràfica és la d’Electrola, distribuïda per EMI, amb Schwarzkopf, Prey, Czerwenka, Gedda, Unger, etc). Geszty llueix un escot tan generós com els seus aguts; Schmidt no es queda enrrere; Ridderbusch és més histrió que mai; la línia de cant de Krauss és impecable; el veterà Unger canta i actua amb desimboltura; Weikl és un luxe de Califa. Si la qualitat vocal està més que garantida amb uns especialistas com aquests, llurs qualitats artístiques fan un veritable plaer la visió de l’òpera còmica de Cornelius. Els decorats responen a l’època ‘pop’; són suggerents i ambienten l’estudi televisiu com si fóssim a orient.

ROBERT SCHUMANN

Genoveva

Només una versió moderna en DVD, sense interès. Res de Schubert (Fierrabras, Alfonso und Estrella), ni Flotow (Martha), Konradin Kreutzer (Das Nachtlager von Granada), Hermann Goetz (Der wiederspänstigen Zähmung), Karl Goldmarck (Merlin, Die Königin von Saba).

RICHARD WAGNER

Der fliegende Holländer

Cor i Orquestra estatal de Baviera, Wolfgang Sawallisch (director), Gerd Krauss i Herbert Strabel (decorats), Gerd Krauss i Helga Pinnow-Stadelmann (vestuari), Václav Kaslík (direcció d’escena i adaptació televisiva). DVD Unitel-Deutsche Grammophon 1974. Bengt Rundgren (Daland), Catarina Ligendza (Senta), Hermann Winkler (Erik), Ruth Hesse (Mary), Harald Ek (Der Steuermann), Donald McIntyre (Der Holländer).

Enregistrada a la Bürgerbraukeller de Munic i filmada als estudis Bavaria. Els aficionats al cinema de Spielberg trobaran que als efectes especials se’ls veu la trampa; quan la vaig veure per primera vegada (1981) el cor de mariners fantasmes holandesos em va fer més riure que por; jutjada amb la perspectiva del temps, vint-i-cinc anys després, l’escena no desmereix del conjunt. Els vaixell holandès, la platja de Sandwike, la casa de Daland estan reproduïts amb gran encert i els efectes del vent i la tempesta són impactants. Només el final resulta poc espectacular, perquè l’estudi és incapaç de reproduir la immensitat del mar. Els cantants són de primera: McIntyre, atractiu i misteriós; Ligendza, somiadora i valenta. Rundgren compensa les seves dots de cantant notable amb les d’excelent actor. Winkler és un tenor líric valent. Hesse i Ek són dos experimentats professionals. Sawallisch demostra ser un gran wagnerià i especialista en les òperes romàntiques del mestre. Es dóna la versió original sense el tema de la ‘redempció per amor’.

Cor i Orquestra del Festival d’òpera de Savonlinna, Leif Segerstam (director), Juhani Pirskanen (escenografia), Ilkka Bäckmann (direcció d’escena). DVD NVC Arts 1989. Matti Salminen, Hildegard Behrens, Raimo Sirkiä, Anita Välkki, Jorma Silvastri, Franz Grundheber.

Tot i els inconvenients de les produccions a l’aire lliure, la del Festival de Savonlinna aconsegueix recrear els espais dramàtics: l’escenari s’omple de veles i cordes per representar el vaixel noruec; les veles vermelles anuncien el vaixell holandès; la casa de Daland, il.luminada amb torxes, sembla acollidora, amb el retrat de l’Holandès. Senta salta al mar, però les imatges no van més enllà. La 'redempció per amor' se sent en l’orquestra, però no es veu. Els cantant són excel.lents, especialment els mundialment famosos Behrens, Grundheber i l’estrella local Salminen. Els seus compatriotes no desmereixen gens el conjunt. El també finès Segerstam dirigeix amb energia una orquestra de 'bolo' que sona millor del que hom podia esperar.

Dels ‘anys negres’ de Bayreuth hi ha filmació de la producció de Harry Kupfer (Daland va en submarí, les veles de l’holandès són l’hímen de Senta); l’aclamat Simon Estes canta amb la pitjor dicció imaginable. L’Holandès socarrimat de Viena tampoc val res, tot i la presència meritòria de Grundheber.

Tannhäuser

Cor i Orquestra metropolitans de Nova York, James Levine (director), Otto Schenk (producció), Günther Schneider-Siemssen (decorats), Patricia Zipprodt (vestuari). 2DVD Deutsche Grammophon, 1982. John Macurdy (Landgraf), Richard Cassilly (Tannhäuser), Bernd Weikl (Wolfram von Eschenbach), Robert Nagy (Walther von der Vogelweide), Richard J. Clark (Biterolf), Charles Anthony (Heinrich der Schreiber), Richard Vernon (Reinmar von Zweter), Eva Marton (Elisabeth), Tatiana Troyanos), Bill Blaber (Ein junger Hirt).

Magnífica en tots els sentits, és la versió de referència. La gruta de Venus, la vall i el castell del Wartburg estan reproduïts amb gran bellesa; el moviment escènic (caçadors, cavallers, pelegrins) és molt efectista; el cor del Venusberg és suggerent. El vestuari és magnífic. Tot és molt teatral, des de les llàgrimes de la Marton a l’acte segon o la desesperació de Cassilly al tercer. Troyanos, sense deixar de ser una deessa, és una dona enamorada que lluita pel seu estimat. El repartiment compta amb un veritable Heldentenor de protagonista; la resta fluctua entre l’excel.lent (Marton, Troyanos, Weikl) i el notable alt. Fins i tot Levine, habitualment farragós, es mostra inspirat. Llàstima que no sigui la versió de Dresden sinó la de París, sense la intervenció de Walther al concurs i el final estrany de l’acte segon.

Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth, Giuseppe Sinopoli (director), Wolfgang Wagner (direcció d’escena i decorats), Reinhard Heinrich (vestuari). 2DVD Euroarts, 1989. Hans Sotin, Richard Versalle, Wolgang Brendel, William Pell, Siegfried Vogel, Cheryl Studer, Ruthild Engert-Ely.

Les produccions de Wolfgang Wagner no han estat mai inspirades però tampoc ofensives. Wieland era l’artista i Wolfgang, el tècnic; l’un vetllava pel nivell artístic i l’altre, pel sosteniment econòmic. Wieland sempre va fer experiments, fins i tot amb cantants; Wolfgang sempre va buscar el millor repartiment per a les seves produccions. Aquest Tannhäuser no deixa de tenir certa poesia i ofereix algun detall plàstic de bellesa. El repartiment és el millor que hom podia trobar en aquell moment. Lamentablement, l’exsubmarinista Versalle (veu enrogallada i trista presència escènica) rebaixa la qualificació global.

Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth, Colin Davis (director), Götz Friedrich (direcció d’escena), Jürgen Rose (decorats i vestuari). 2DVD Deutsche Grammophon, 1978. Hans Sotin, Spass Wenkoff, Bernd Weikl, Robert Schunk, Franz Mazura, Gwyneth Jones.

Es tracta del primer registre íntegre dels Festivals de Bayreuth. La producció del sinistre tàndem Friedrich-Rose es pot veure; tot i que és lletja i pobra, conserva els elements de l’obra: Venusberg suggerent, capelleta de la Mare de Déu, sala de cant, etc; el vestuari no és ni luxós ni precís, però tampoc extravagant. Jones repeteix Venus i Elisabeth (ves quina troballa!).

La versió de David Alden a Munic (director, Zubin Mehta) és horrorosa. La versió de Jens-Daniel Herzog a Zuric (Welser-Möst) no és tan desagradable però no té cap interès. Desconec la producció de Baden-Baden; el nom de Nikolaus Lehnhoff com a director d’escena fa preveure el pitjor.

Lohengrin

Cor i Orquestra de l’Òpera metropolitana, James Levine (director), August Everding (direcció d’escena), Ming Cho Li (decorats), Peter Hall (vestuari). 2DVD Deutsche Grammophon, 1986. John Macurdy (König Heinrich), Peter Hofmann (Lohengrin), Eva Marton (Elsa von Brabant), Leif Roar (Friedrich von Telramund), Leonie Rysanek (Ortrud).

August Everding, omnipotent a Munic, no ha tingut el valor d’Otto Schenck. Aquí a Nova York dóna un bonic Lohengrin, cosa que a Europa no s’ha atrevit mai a fer; més bonic pel vestuari de Peter Hall que pels decorats de Ming Cho Li; la producció, com deia, és bonica, però generalment fosca. El repartiment destaca per la presència de la 'bèstia dramàtica' Rysanek, de la jove Marton, veu poderosa i artista sensible, passant pels eficients Roar i Macurdy. El paper protagonista va a parar a la fugaç estrella del cant wagnerià i del rock, tan curiosa com efímera, Peter Hofmann. El resultat global, analitzat en sí mateix, és més que notable. Entre aquesta versió i la que es comenta tot seguit es produeix un empat tècnic.

Cor i Orquestra de l’Òpera estatal de Viena, Claudio Abbado (director), Wolfgang Weber (direcció d’escena), Rudolf i Reinhard Heinrich (decorats). 2DVD ORF, BR, RM ARTS, Arthaus, 1990. Robert Lloyd, Plácido Domingo, Cheryl Studer, Hartmurt Welker, Dunja Vejzovic.

Com a Nova York, aquest de Viena és també un bonic Lohengrin. La riba de l’Escalda és igual de fosca que a Nova York; la cambra nupcial és menys luxosa, però l’acte segon és molt superior, amb uns decorats que recorden Emil Preetorius. El maestro Abbado al fossar de l’orquestra és una novetat ben vinguda. El repartiment és igual de sòlid que l’americà, amb grans cantants-actors. L’aparició del cigne és més poètica que a Nova York, però allí la desaparició de Lohengrin, el triomf d’Ortrud i la mort d’Elsa és més dramàtica. Com allí, la nota afegida ve de part del protagonista, aquí Plácido Domingo. En un dels pocs papers wagnerians que s’ajusten a la seva veu, la seva dicció germànica és aproximada i el seu estil, més que discutible.

Cor i Orquestra del Festival de Bayreuyh, Peter Schneider (director), Werner Herzog (direcció d’escena). 2DVD Unitel Deutsche Grammophon, 1993. Manfred Schenk, Paul Frey, Cheryl Studer, Ekkehard Wlaschiha, Gabriele Schnaut.

Una de les poques llums entre la penombra de Bayreuth. Hi ha alguns detalls menors com ara les ruïnes gòtiques fora de temps (l’obra passa en època del romànic) i, sobre tot, el final sense la mort d’Elsa i una mena de reconciliació amb Ortrud que desmereixen el valor del document. Tanmateix, es comenta aquí perquè Herzog és un dels pocs artistes que ha passat per Bayreuth i ha sabut emprar els avenços tècnics (làser, aigua, etc.) al servei de l’obra. La direcció de Schneider és poètica i cavalleresca. Frei, si més no, compleix; la resta, els millors en el seu paper.

L’altre document de Bayreuth editat en DVD es deu a Götz Friedrich (Unitel, EuroArts), dirigit per Woldemar Nelsson, i no té massa interès. Desconec la versió de Lehnhoff a Baden-Baden, que OpusArte ha tingut la poca vergonya d’editar en 3 DVDs. Finalment, queda el bunyol de Konwitschny al Liceu (EuroArts).

Tristan und Isolde

Fins a onze versions en DVD es poden trobar al mercat. Set d’elles no són en la versió original: Munic (Peter Konwitschny), Bayreuth (Heiner Müller), Ginebra (Olivier Py), Milà (Patrice Chéreau), Glyndebourne (Nikolaus Lehnhoff), Dessau (Johannes Felsenstein) i el Liceu (Alfred Kirchner), que té la barra de venir en 3 DVD. Entre les altres quatre, lamentablement, no hi ha cap versió de referència, totes tenen pros i contres. Se citen en ordre cronològic.

Cor Nova Philharmonia i Orquestra Nacional de l’ORTF, Karl Böhm (director). Nikolaus Lehnoff (director teatral); Pierre Jourdan (director d’escena). Teatre antic d’Aurenja; 2 DVD Hardy classic video, 1973. Jon Vickers (Tristan), Bengt Rundgren (Marke), Birgitt Nilsson (Isolde), Walter Berry (Kurwenal), Stan Unruh (Melot), Ruth Hesse (Brangäne), Horst Laubenthal (Mariner/Pastor).

La banda sonora de la funció ja havia corregut fa temps en CD i havia despertat l’interès per la parella protagonista, formidable, d’un calibre inusual, i la resta del repartiment. Té la pega de l’edat (la filmació es veu vella i sona allunyada) i les característiques de l’aire lliure. Curiosa la presència del sinistre Lehnoff en una producció decent. Aquesta és esquemàtica: una vela al fons que fa de ciclorama amb una llum blava i beige molt suggerent; l’escenari només presenta unes escales que varien d’un acte a l’altre. Vickers i, sobretot, Nilsson, omplen l’escenari de sobres. Les veus de Ruth Hesse i Walter Berry no són menys robustes; fins i tot Rundgren resulta més efectiu vist que no pas escoltat. Böhm repeteix el seu Tristany, famós gràcies als repartiments.

Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth, Daniel Barenboim; Jean-Pierre Ponnelle (direcció d’escena, vestuari i decorats). 2 DVD Unitel, Deutsche Grammophon, 1983. René Kollo, Matti Salminen, Johanna Meier, Hermann Becht, Robert Schunk, Hanna Scwarz, Helmut Pampuch, Martin Egel.

El millor Wagner de Barenboim i el millor repartiment de l’època. Ponelle ha estat un dels pocs artistes de debò que han passat per Bayreuth en els anys de decadència. L’escena no és l’original, però és poètica i suggerent. Una decisió transcendental (Isolda no mor, tot és només una al.lucinació de Tristany) desmereix el conjunt.

Cor i Orquestra de l’Òpera alemanya de Berlín, Jiri Kout (director), Götz Friedrich (director d’escena), Günther Schneider-Siemssen (decorats), Inge Justin (decorats). 2DVD NHK/EuroArts, TDK, 1993. René Kollo, Robert Lloyd, Gwyneth Jones, Gerd Feldhoff, Peter Edelmann, Hanna Schwarz, Clemens Bieber, Uwe Peper, Ivan Sardi.


Curiosa simbiosi de dos personatges a les antípodes l’un de l’altre: Friedrich i Schneider-Siemssen. El resultat visual és el millor de totes les filmacions: el vaixell, el jardí nocturn a Cornualles i el pati del castell de Careol s’adivinen i se senten en escena, encara que de manera esquemàtica. Si Kollo ja està al límit de les seves possibilitats, Jones no pot amb el paper, ja no controla el vibrato i crida de manera llastimosa. La resta de repartiment és bo, especialment els habituals de la Bismarckstrasse, Sardi, Feldhoff, etc.

Cor i Orquestra de l’Òpera metropolitana, James Levine (director), Dieter Dorn (director d’escena), Jürgen Rose (decorats i vestuari). 2DVD Deutsche Grammophon, 2001. Ben Heppner, René Pape, Jane Eaglen, Hans-Joachim Ketelsen, Brian Davis, Katarina Dalaymann, Mark Schowalter, James Courtney, Anthony Dean Griffey.

Aquest Tristany demostra que no és cert que tot el que està gravat a la MET és la referència. Els millors Tristany, Isolda i Marke del moment sotmesos a les arbitrarietats de Dorn i Rose, un híbrid que no és ni la versió original ni una versió de Regietheater, que no agradarà ni a uns ni a altres. Per cert, híbrid ve del grec hybris, que vol dir pecat. Jo em quedo amb la coroneta de rei del pobre Pape, com si l’hagués guanyada del tortell de Reis!
Comentarios
Para escribir un comentario debes identificarte o registrarte.